La primera vegada que recordo que conscientment em vaig posar a traduir un poema va ser quan anava als jesuïtes del carrer de Casp, tot fent el batxillerat superior. Al llibre de lectura de francès hi havia un poema de Prévert, «Pour faire le portrait d’un oiseau». M’agradava molt, però a casa ningú no sabia francès. No el podia compartir. El vaig traduir, per mirar de provocar en els de casa el mateix efecte que havia tingut en mi. I, durant la mateixa època, vaig descobrir la traducció literària amb L’Odissea d’en Riba. Allò va ser una revelació. L’Alfred Badia ens la feia llegir en veu alta, i ens ho passàvem molt bé. Així vaig descobrir que la traducció era també literatura, que no la podia fer qualsevol. I sempre em va quedar aquest gust per provar de traduir. En aquell moment vaig traduir poca cosa, però amb els anys hi vaig agafar molt gust. En èpoques que no no acabava de saber com escriure les meves coses, feia sortir la necessitat de grapejar paraules per aquesta altra banda. Al cap dels anys he traduït milers de versos.
En quina mesura són diferents la traducció de poesia i la de prosa?
És una qüestió de grau. El llenguatge poètic del novel·lista és menys tensat que el del poeta, i això també passa en la traducció. Traduir poesia et demana una concentració de treball diferent de la de prosa. És clar que depèn de la prosa que sigui. Si et poses a traduir Joyce o un altre foll d’aquests tindràs una bona feinada! Per a mi, va ser més fàcil traduir el Bartleby de Melville o la Moll Flanders de Defoe que no fer-ho amb Petrarca o Shakespeare. Però, malgrat tot, la manera de traduir és la mateixa. Sempre cal pensar: aquest autor, què em demana? No t’has d’imposar mai damunt l’autor. Et cal ser prou flexible per deixar que mani l’altre.
- D'aquesta entrevista a Núvol, on també hi ha suc, per exemple, al respecte de la crisi laboral i editorial
